El comerciant i el lloro

Extret de la web de la Casa Àsia.

Aquesta és la història d’un comerciant i del seu lloro que vivia en una gàbia platejada, al costat de la finestra. Vols saber com guardant silenci aquest lloro aconsegueix la llibertat?

Hi havia una vegada un home que treballava com a comerciant. Un dia, un dels clients li va regalar un lloro. Totes les seves plomes eren de color verd, excepte al bec, on es tornaven d’un color grogós.
– Estimat amic, et regalo aquest lloro que he comprat al mercat. Cuida’l molt perquè m’han dit que un lloro molt intel·ligent.
El comerciant així ho va fer. El va col·locar dins d’una gàbia platejada, prop de la finestra. Des d’allà el lloro podia veure tot el que passava al carrer i dins de la casa. El comerciant va comprovar que el lloro era realment llest, ja que repetint i repetint el que sentia, al final va aprendre a parlar. El lloro, que també era molt simpàtic, feia companyia al seu amo i aquest cada cop el tenia en més estima.

Un dia el comerciant va haver de marxar cap a l’Índia en viatge de negocis. Abans de marxar-se va preguntar a la seva família què volien que els portés. La seva filla li va demanar un vestit i la seva dona una agulla de marfil. El comerciant també volia portar-li un regal al lloro, de manera que es va apropar a la gàbia i li va preguntar:
– Me’n vaig a l’Índia. Vols que et porti alguna cosa?
– Espero que tingui un bon viatge. La veritat és que m’agradaria que preguntés una cosa als lloros de la meva raça que habiten en aquelles terres llunyanes. Voldria que li diguessin com podria ser jo tan feliç com ells.
– Molt bé, doncs així ho faré. Quan torni et portaré la resposta dels teus companys.

A l’Índia, després d’arreglar tots els seus negocis, el comerciant va anar a comprar els regals per a la seva família. Va trobar un preciós sari, el vestit que utilitzen les dones índies, per a la seva filla i també una preciosa agulla de marfil que va pensar que li agradaria molt a la seva dona. Però abans de tornar cap a casa encara havia de satisfer la curiositat del lloro, de manera que va agafar el seu cavall i se’n va anar a donar un passeig pel bosc. Era un bosc molt bonic, amb arbres grans i robustos. Entre els seus milers de branques hi havia milers de lloros que cantaven, jugaven i volen d’un cantó cap a un altre a les copes dels arbres molt contents.
– Salutacions a tots. Vinc de lluny per fer-vos una pregunta de part del meu lloro. Vol saber com pot ser tan feliç com vosaltres.
Aquestes paraules tan simples van tenir un efecte sorprenent en els lloros. De cop i volta tots es van deixar de fer soroll i es van quedar quiets. El silenci es va fer l’amo del bosc i el comerciant es va espantar una mica. Però com que s’havia compromès a portar una resposta al seu lloro va tornar a intentar-ho:
– Si us plau, respongueu a la pregunta del meu lloro. Només vol saber com ser tan feliç com vosaltres.
Ara el resultat va ser encara pitjor. Els lloros seguien en silenci, però a més alguns van començar a caure dels arbres.
El comerciant no comprenia la reacció dels lloros, de manera que es va rendir i va decidir tornar a casa seva.

Quan va arribar va donar els regals a la seva filla i dona, que els va rebre molt contentes. Després es va apropar a la gàbia del lloro i amb molta pena li va dir:
– Estimat lloro, sento no poder portar-te una resposta dels teus amics.
– Què ha passat?-, va preguntar el lloro.
– Vaig anar a veure’ls al bosc, però quan els vaig preguntar el que m’havies demanat no em van contestar. Es van quedar sense poder parlar i alguns fins i tot es van desmaiar.
– De veritat va passar tot això?
– Sí, i no m’explico perquè.
Després de dir aquestes paraules al lloro es va quedar també en complet silenci i rígid. Va donar un crit molt fort i va caure dels barrots. El comerciant va córrer a veure què li passava, espantat per l’efecte de les seves paraules. El lloro estava al terra de la gàbia.
El va cridar però no contestava. Va obrir la petita porta de la gàbia i el va agafar. Després es va apropar a la finestra per veure com estava.
El lloro, al veure el cel blau va començar a aletejar i va alçar el vol. Va donar una volta davant del comerciant i després va pujar fins els núvols. Després va tornar i es va aturar en una de les branques del jardí.
– No estaves malalt? Què passa aquí? -, va cridar el comerciant des de la finestra.
– Els humans no poden comprendre el llenguatge dels ocells. Però com que has estat bo amb mi t’explicaré el que m’han dit els meus germans els lloros. Quan els vas parlar de mi, van comprendre la meva situació i la meva falta de llibertat. Van deixar de parlar perquè em volien dir que parlava massa i que havia de restar en silenci. Com que els lloros són apreciats perquè poden parlar, si deixava de fer-ho semblaria inútil pels meus amos i ja no els interessaria. Així ho he fet i ara sóc lliure. Me’n vaig, gràcies per donar-me el seu missatge.

I el lloro se’n va anar volant a buscar els seus amics que l’havien ajudat a aconseguir la llibertat.

Anuncis